Un alumne, un portàtil: una fantasia dels anys noranta.
2026-05-29
La idea que cada alumne, a partir de 1r d'ESO, disposi del seu propi ordinador portàtil s'assembla avui més a una fantasia futurista i desfasada dels anys noranta, pensada per impressionar els pares d'aquella època, que no pas a una proposta adaptada als nostres temps. Als noranta internet no estava tan estès com ara ni els servidors eren tan accessibles, i per això la idea del portàtil causava furor. Avui és possible treballar amb un dispositiu de l'escola i recuperar la feina des d'un dispositiu de casa sense haver de carregar cap pes. Aquest model, a més de ser més còmode i modern, permet altres reflexions interessants.
La primera és que disposar d'ordinadors compartits a l'escola fomenta un model de propietat basat en compartir recursos, molt més didàctic. Alhora, aquests ordinadors poden ser més potents, tenir una pantalla més gran i resultar molt més còmodes d'utilitzar, a més de no haver-los de transportar. La transferència d'arxius i continguts es pot fer mitjançant servidors de l'escola o serveis com Dropbox o Google Drive. D'altra banda, el model del portàtil individual trasllada a les famílies una despesa d'uns 300 € per alumne.
Que cada alumne tingui el seu propi ordinador portàtil implica necessàriament diverses coses: la qualitat del dispositiu serà baixa perquè s'ha d'ajustar al pressupost de totes les famílies i, en la majoria dels casos, després de l'ESO es convertirà en un residu sense cap valor residual. A més, és un pes que els alumnes hauran de carregar cada dia a l'esquena.
La segona reflexió és que un model compartit evita normalitzar l'ús de productes d'un sol ús. Tenir un ordinador que després de l'ESO ja no compleix cap funció i s'ha d'arraconar, probablement perquè les especificacions ja eren inferiors als mínims raonables quan es va comprar, no sembla una bona lliçó. Resulta molt més didàctic comprar un equip amb una vida útil tan llarga com sigui possible i que després mantingui algun valor residual, de manera que es pugui reutilitzar per a una altra funció o vendre.
La tercera qüestió, més complexa i profunda, és valorar què aporta tota aquesta tecnificació. Què es fa amb les tauletes i els ordinadors de l'escola que no es pugui fer amb paper i llapis? L'anàlisi és poc encoratjadora: sent generosos, el 90% del que es fa amb dispositius es podria fer amb mètodes tradicionals, i hi ha un gran debat sobre els efectes d'aquesta exposició primerenca i gratuïta a la tecnologia.
No sé si avui encara hi ha gaire espai per a la bretxa digital que preocupava els pares dels anys noranta i d'abans. La proliferació massiva de dispositius —telèfons, tauletes, televisors intel·ligents, etc.— fa difícil que algú creixi sense tenir uns coneixements bàsics sobre què és un ordinador. Potser ara el temor és a l'altre extrem: infants que no puguin mantenir l'atenció en un llibre o desenvolupar el pensament sobre paper i amb llapis.
Si busques maneres d'estalviar en la llista, aquí trobaràs més opcions: Com estalviar en llibres escolars